martes, 19 de enero de 2016

Esglesia de Sant Francesc de Paula


Esglesia de Sant Francesc de Paula



Esglesia de Sant Francesc de Paula, enderrocada per eixemplar el Palau de la Música

La leyenda de la calle del Pou

La leyenda de la calle del Pou

La leyenda sitúa en la actual calle Pou de la Figuera un famoso hostal por la calidad y lo barato de sus platos de carne

 

Entrada del callejón del Pou de la Figuera, en el barrio de la Ribera, Barcelona. / JOAN SÁNCHEZ


Son dos viejos caserones de la calle Pou de la Figuera, que entre tantas fincas modernas que los rodean parecen vivir un tanto apoquinados, entre la irreconocible calle de Serra Xic y los jardines conocidos popularmente como el Forat de la Vergonya. Solo con echar un vistazo, el transeúnte percibe en este lugar las huellas de aquellos “esponjamientos” que se llevaron por delante tantas casas antiguas, y tantos vecindarios de toda la vida. Aquí la cosa empezó con un PERI —Plan Especial de Reforma Interior— que tenía que restaurar un barrio histórico, y terminó con una colección de bloques de apartamentos nuevos. Aunque de manera totalmente inesperada, tras violentos enfrentamientos con la Guardia Urbana los vecinos consiguieron ganar esta plaza pública, único espacio verde de su barrio. Intuyo que en aquel mismo proceso debieron salvarse estas casas y el pequeño callejón que hay entre ellas, protagonistas de una leyenda urbana sobre un barbero asesino, un fondista ambicioso y un mendigo justiciero.
Nos interesa fijarnos justamente en el estrecho corredor que sale de Pou de la Figuera, administrativamente su número 14. Según parece, antiguamente se había llamado de Massada o Massades, pero ahora tiene la misma placa que la calle con la que se cruza. La conseja popular quiere que en este mismo terreno hubo un hostal, en el que tuvo lugar un episodio sangriento. La historia tiene un parecido considerable con Sweeney Todd que fue folletín por entregas, obra de teatro, musical de Stephen Sondheim, y película de Tim Burton. El argumento se repite en diversas narraciones europeas, como la decimonónica El pastelero de carne humana y el barbero asesino, que situaba la acción en el París del siglo XV. Una trama que también se encuentra en Espill o Llibre de les dones de Jaume Roig, que lo situaba en la misma ciudad y siglo. En Roig no estaba el barbero, pero ya se sugerían todos los temas principales, desde la venta de pastelillos de carne, hasta el mecanismo que abría una trampilla por la que caían las víctimas camino del horno. Incluso coincidía con el personaje femenino (en Sweeney Todd la señorita Lovett), que aquí era una posadera parisina y sus hijas. Finalmente las detenían cuando un cliente encontraba un dedo dentro de un pastel, Según este autor, “de las tripas hacían salchichas y longanizas, las más ricas y finas del mundo entero”, y en una fosa “honda como un pozo, metían los huesos descarnados, las piernas y las cabezas”.

El barbero se encargaba de elegir a las víctimas entre sus clientes más desfavorecidos
Este tipo de historias se insertan en las narraciones de “hosterías rojas”, que recuerdan el canibalismo ocasional practicado en el continente europeo en momentos de grandes hambrunas. En estos cuentos se habla de un hospedero que roba y asesina a sus clientes, y después cocina su carne para sus ignorantes comensales. No deja de ser una variante del ogro de Hansel y Gretel que recuerda los años de la Alta Edad Media, “cuando los fuertes devoraban a los débiles, los descuartizaban, los asaban y se los comían”, en terrorífica descripción del monje medieval Raoul Gabler.
La versión barcelonesa cuenta que existía un famoso hostal en la calle del Pou de la Figuera, conocido por la calidad y lo barato de sus platos de carne. La clientela no lo sabía, pero el secreto de aquel delicioso sabor estaba en la materia prima. Según Joan Amades (uno de los que recogió esta leyenda), “la carne humana tiene un sabor muy delicado, superior a cualquier otra”. El hostal compartía finca con una barbería, y ambos empresarios se habían asociado. El barbero se encargaba de elegir a las víctimas entre sus clientes más desfavorecidos, aquellos de los que nadie fuese a notar su desaparición; les degollaba y lanzaba sus cuerpos a un sótano, donde el hostelero los troceaba y cocinaba.
Todo iba a pedir de boca, hasta que el barbero tuvo la mala idea de invitar a un afeitado a un vagabundo que pasaba por la calle. El buen hombre aceptó de buen grado, pero un mal presentimiento le tuvo alerta. Cuando el fígaro iba a darle su tonsura mortal, el mendigo detuvo el tajo. Forcejearon y el criminal cayó por la trampilla, siendo escabechado y estofado por su cómplice que no lo reconoció. El trotamundos pudo escapar y alertó a la policía. Fruto de aquella denuncia, el fondista fue ejecutado y el hostal derribado para borrar su memoria. Y de aquella demolición surgió este callejón sin salida.
articulo del EL PAIS . http://ccaa.elpais.com/ccaa/2015/08/25/catalunya/1440528461_771891.html

Terremoto de Cataluña de 1428

terremotos


El terremoto de Cataluña del 2 de febrero de 1428, conocido en catalán como terratrèmol de la candelera debido a que se llevó a cabo durante la Candelaria, azotó la región de Cataluña, sobre todo el Rosellón y el norte en general, con el epicentro cerca de Camprodón, en los Pirineos. El sismo fue una serie de eventos sísmicos asociados que sacudió a Cataluña en un solo año. A partir del 23 de febrero de 1427, los temblores se sintieron en marzo, abril, 15 de mayo en Olot, en junio y en diciembre.
Causaron daños visibles relativamente menores a las propiedades, especialmente al monasterio de Amer, pero probablemente causó un grave debilitamiento de la construcción. Esto explicaría la destrucción masiva y generalizada que acompañaron a los siguientes terremotos. Con epicentro en 42°22′N 2°09′E, una profundidad de 18Km.,y de una Magnitud 6,7 MW.








Ciutat vella "Carrer de Sant Domènec del Call".

Carrer de Sant Domènec del Call.
 

http://www.poblesdecatalunya.cat/fotos/normal/003263.jpeg
L'edifici encara estàinclinat, des del 1428
El terratrèmol del 1428: Un potent terratrèmol amb epicentre a Queralbs sacseja la ciutat de Barcelona el dia 2 de febrer del 1428. Aterrits, els ciutadans es refugien a les esglésies, però el destí vol que el rosetó de Santa Maria del Mar, inaugurada poques dècades enrere, esclati en mil bocins a causa del sisme i aixafi a una trentena de persones, matant-les. Les muralles s'esquerden i moltes cases antigues s'inclinen. Avui dia encara en queda una, d'aquella època, al número 6 del carrer de Sant Domènec del Call.L'edifici encara està inclinat, des del 1428

El llibre de les fonts de Barcelona del mestre Socies (1650)

El llibre de les fonts de Barcelona

 del mestre Socies (1650) 

-  

el texto y las imágenes proceden de Bereshit, d'Enric H. March.




El passat 8 de juny, l’historiador Xavier Cazeneuve va presentar en el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), dins les sessions de “Diàlegs d'Història Urbana i Patrimoni”, la xerrada La circulació de l’aigua a la Barcelona moderna: el Llibre de les fonts del mestre Socies. Cazeneuve -un dels artífex de la web Barchinona, que recull un complet índex i programa de recursos per a la història i la historiografia de Barcelona-, va parlar del context històric en què comença a posar-se les bases documentals del que acabarà sent la revolució de l’aigua a Barcelona, que no arribarà fins a mitjan segle XIX. Una època molt tardana, però que ve justificada per l’enderroc de les muralles (1854), la construcció de l’Eixample i l’annexió dels pobles del Pla (1897).
Francesc Socies (actiu a Barcelona durant el segle XVII) va redactar, per encàrrec del Consell de la ciutat, el Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), que es conserva a l'Arxiu Històric de Barcelona. El manuscrit, encara mai editat, és una crònica molt precisa que recull l’estat de la infraestructura hidrogràfica de la ciutat. Socies descriu la circulació subterrània de l’aigua, els pous, les fonts i l’abastament d’aigua amb una precisió mil·limètrica que converteix aquesta obra en una guia de la Barcelona del XVII, en un moment crític de creixement poblacional en el qual l'únic proveïment d'aigua de boca de Barcelona era la canalització procedent del Collserola i que alimentava les primeres fonts de la ciutat.
Com és possible que una ciutat gran com Barcelona, la més gran de l'Estat i una de les més grans d'Europa tingués un subministrament d'aigua tan deficient? Fem un breu recorregut per la història de l'aigua a la ciutat.



Els inicis de l'abastiment d'aigua

A Barcino, el proveïment d’aigua s’efectuava a través de l’aqüeducte construït el segle I, que des del riu Besòs entrava a la ciutat per la Porta Praetoria de l’actual plaça Nova de Barcelona. L’evidència i la imatge que els barcelonins tenim d’aquesta construcció hidràulica són l’arc i els dos pilars que entren a la Casa de l’Ardiaca, que són una reconstrucció que van projectar els arquitectes Serra-Ràfols i Florensa, l'any 1958. De descobriment més recent són els quatre arcs que van aparèixer en enderrocar l'edifici del carrer Duran i Bas i que va permetre obrir la plaça del Vuit de Març. Dins la ciutat, l'aigua es distribuïa utilitzant dos castellum aquae cap a les fonts públiques, les termes i les domus (en aquest ordre) i per a usos industrials.




Hipòtesi de la distribució d'aigua a Barcino
(Orengo i Miró, 2004)


A partir de l'Alta Edat Mitjana l'aqüeducte va caure en desús i es va anar degradant fins a desaparèixer, mentre es multiplicava l’ús de les aigües freàtiques captades a través de pous, com s’evidencia en els noms d’alguns carrers com Pou de l’Estany, Pou de l'Estanc, Pou de la Figuera, Pou de la Figuereta, Pou Dolç o Pou de la Cadena. L'existència d'aquests pous i el control que n'exercia el govern de la ciutat s'evidencia en dues inscripcions que han sobreviscut a la façana de la catedral. Una, a la façana de la capella de Santa Llúcia, a tocar del carrer del Bisbe, on es pot llegir "A 2 canas lo pov"; és a dir, el pou és a 5,64 metres (1 cana equival a 12 pams, i un pam, a 2,82 metres). L'altra és al carrer dels Comtes davant de la Baixada de la Canonja. S'hi pot llegir "Lo pov".




Les dues inscripcions de la façana de la catedral

Fotos: Dani Cortijo




No calia cap altre subministrament d'aigua que els pous perquè la Barcelona del segle X era una ciutat empobrida i destruïda després del saqueig d'Almansor (985). Segles més tard, amb una Barcelona en ple esplendor, es van començar a fer les primeres canalitzacions davant la necessitats d'aigua potable. Els frares de Santa Caterina van ser els primers a canalitzar aigua viva fins el seu convent (les restes del qual són visibles sota el mercat de Santa Caterina), el 1263. I a les acaballes del segle XIII els consellers de la ciutat van fer conduir aigua de Montjuïc, que a mitjans segle XIV encara rajava en alguns carrers de Barcelona, però sempre va ser deficient (vegeu Fonts de Montjuïc).
La construcció del Rec Comtal cap el segle X va substituir l’aqüeducte romà seguint un traçat semblant, però les seves aigües no es destinaven al consum sinó a l’agricultura i com a força motriu dels molins (13 molins fariners i 2 drapers) i de la indústria manufacturera, tant fora com dins de la ciutat (tota la indústria relacionada amb el tèxtil en el barri de Sant Pere: teixits, tints, blanquers, assaonadors...), i seria el motor de desenvolupament dels prats d’indianes a partir del segle XVIII. No va ser fins el 1703 que el canal no va ser utilitzat com a subministrament d’aigua de boca a la ciutat. Una canalització portava aigua del Rec Comtal des d'una fibla del Clot fins a un dipòsit situat en una de les torres de Sant Sever o Canaletes: una solució pensada inicialment per a regar els arbres de la Rambla i que el 1744 es va allargar fins a la caserna dels Estudis (l'antic edifici universitari que tancava la Rambla), a institucions benèfiques i religioses, i després a la font de la Porta Ferrissa. La solució va acabar sent insuficient i insalubre.
Més tard, l’augment del consum va dur el baró de La Linde a reproveir el cabal del Rec obrint una nova mina a Montcada (la mina vella), que s'inaugura l’any 1786 i va estar activa fins 1826, any en què es posa en funcionament l'anomenat aqüeducte baix de Montcada (soterrat) que portava l’aigua a la ciutat fins al repartidor de Jesús (entre el passeig de Gràcia, Aragó, Pau Claris i Consell de Cent). Aquest aqüeducte subterrani va estar en funcionament fins l'epidèmia de tifus de 1914, moment en què es planteja la reestructuració del subministrament d’aigua que, amb les modificacions i modernitzacions necessàries, arribarà als nostres dies amb l'aparició de diverses companyies que portaran l'aigua des del Llobregat, el Ter, Dosrius o les capes freàtiques del Besòs, i que en pocs anys (finals del XIX) acabaran sota el control d'una sola: la Companyia General d'Aigües de Barcelona (1).




 Captació d'aigües de Barcelona

Però ens havíem quedat en el segle XIV, amb l’aigua de boca extreta dels pous i la necessitat anar a buscar aigua més lluny per pal·liar el creixement de la ciutat medieval que s’estenia en burgs i vilanoves més enllà de les muralles romanes, reclosa inicialment dins les muralles bastides per Jaume I (segle XIII) i a partir de 1368 amb el tercer recinte, que abastaria el Raval. L'aigua es va anar a buscar a Montjuïc, dèiem, però la solució efectiva van ser les fonts de la serra de Collserola i del turó de la Rovira. Construïdes les mines de captació, el Consell de Cent va començar a canalitzar l’aigua procedent de les deus de muntanya i a conduir-la fins a les fonts públiques situades a l’interior de les muralles. Les aigües confluïen a la caseta de la Travessera (a l'actual carrer d'en Regàs) i per la Riera de Sant Miquel i el passeig de Gràcia arribava al repartidor de Jesús esmentat anteriorment, on fins el 1863 hi va haver la font i el Raval de Jesús. Des d'aquí, la canalització, feta de tubs ceràmics, anava al Portal de l'Àngel i entrava a la ciutat seguint la plaça de Santa Anna, el carrer del Bisbe, la plaça de Sant Jaume i el Pla del Palau, amb ramificacions diverses.




Font de Santa Anna (1918)
Josep Brangulí. ANC


Fou l’inici de la xarxa de distribució d’aigua. Algunes d’aquestes fonts, construïdes als anys de l’esplendor del Gòtic, encara ragen, segueixen funcionant 600 anys després. La més antiga és la font de Santa Anna, al fons del Portal de l’Àngel (1356), que conserva un abeurador de cavalls dels viatgers que s’hostatjaven al proper Hostal del Vallès i els de les diligències que sortien de la ciutat per la plaça de Santa Anna. L’any 1375 va ser ampliada amb una font de vuit costats, dels qual actualment n'hi ha cins amb dues aixetes al cos central. L’any 1819 va ser ampliada, però l’aspecte actual és del 1918, any en què s’hi van posar els plafons de ceràmica noucentista, obra de Josep Aragay. Els gerros que coronen la part superior són de l’any 2002 a partir dels motlles originals, perquè els que es van posar el 1918 es van fer malbé i es van perdre. En el cos central hi ha l’escut de la ciutat esculpit en pedra i a quatre dels cinc cossos es poden veure els mascarons d’on sortien els brocs d’aigua.




Font de Sant Just


Li segueix en antiguitat la font d’En Fivaller, a la plaça de Sant Just, de 1367, malgrat que l'aspecte actual és fruit d'una reconstrucció del segle XIX. Sobre la façana principal hi ha, esculpits en pedra, la imatge de Sant Just amb la palma del martiri entre els escuts de Catalunya i de la ciutat. En els laterals del carrer de la Palma de Sant Just i del carrer dels Lledó, enmig dels dos escuts hi ha un relleu que mostra un falcó amb una perdiu entre les urpes, imatge que vol recordar l’afició de Fiveller a la cacera. Una balustrada de la part superior, que amaga un jardí, va ser afegida el 1884. El nom de Fivaller prové de la llegenda que atribueix a aquest conseller de la ciutat (1406-1427) la construcció de la font a partir de la llegenda que explica que va descobrir una deu mentre caçava a Collserola i va fer dur l'aigua fins la plaça de Sant Just.




Font de Santa Maria del Mar


La font de Santa Maria del Mar, anomenada també dels Senyors perquè subministrava aigua als palaus del carrer de Montcada (1402). La façana amb els tres brocs d'aigua està coronada per un rosetó, i el lateral mostra els corresponents escuts de Barcelona i Catalunya amb dues gàrgoles que representen un drac i un lleó. La barana i el jardí superiors són originaris de 1526, any en què el veí Gaspar Ferrer va ser autoritzat a plantar-hi tarongers i murtres.
La font de Sant Jordi (1449, en substitució d'una del segle anterior), en el claustre de la Catedral. A aquestes fonts s'hi podrien afegir la del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat i la de la Casa de l'Ardiaca, totes dues del segle XV, però de caràcter exclusivament monumental.
D’altres han desaparegut, com la del Pla de la Boqueria, construïda l'any 1314 amb aigua de Montjuïc, avui substituïda per una de 1830. Tampoc existeixen la font de la plaça del Blat (actualment plaça de l'Àngel), o la de Sant Miquel (1390), darrere de l’Ajuntament, eliminada juntament amb l’església de Sant Miquel: un carrer i la plaça ens recorden l’emplaçament, sota el paviment de la qual dormen les restes d’unes termes romanes, un mosaic de les quals es podia veure dins l’església fins l’enderroc de 1869.




Font de Sant Joan (1908)

Arxiu Fotogràfic de Barcelona


La font de Sant Honorat (1356) va ser eliminada quan l’any 1823 es va eixamplar la plaça de Sant Jaume enderrocant l’església de Sant Jaume i el fossar, que ocupaven l’espai davant de l’actual façana (1847) de l’Ajuntament (la façana gòtica de 1399 és la del carrer de la Ciutat). Segons Víctor Balaguer (no n'hi ha proves documentals), aquesta font procedia del Call, del carrer de la Font, que després de la destrucció de la jueria, l’any 1391, seria batejat, precisament, com de Sant Honorat.




La font de Sant Honorat, a la plaça de Sant Jaume

Dessins du Voyage pittoresque et historique

de l'Espagne, par A. Laborde

Institut National d'Histoire de l'Art




La font de l'Àngel a la plaça de Sant Sebastià,

en un gravat del segle XVIII


Tampoc existeix la font de l’Àngel (1399), situada a les voltes de l’antiga plaça de Sant Sebastià (avui d’Antonio López, davant de Correus); ni la de Sant Joan (segle XV), a la cantonada de la Riera de Sant Joan amb el carrer de n'Avellà (Avellana), malmesa el segle XVIII quan s’hi va construir a sobre l’hospital de l’església de Santa Marta, i derruïda el 1912 quan es va obrir la Via Laietana. Més recentment, entre finals de la dècada de 1980 i principis de la de 1990, va desaparèixer misteriosament la font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell a l’enderrocar l’edifici que fa cantonada entre Tantarantana i Carders. Mai s'ha sabut on va anar a parar, tot i que sempre s'ha sospitat que és al jardí d'una casa particular, diuen que de l'Empordà.




La font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell (1965) Foto: Isabel Trabal Tallada / Pere Grau


La del Palau del Lloctinent, a la façana que dóna a la plaça del Rei, és de 1549, any de la construcció de l'edifici. La de Portaferrissa no és gòtica. El nom fa referència a la Porta Ferrissa de la muralla de Jaume I (segle XIII). La font actualment adossada a un edifici del segle XVIII que fa cantonada, té el seu origen en la font pública que el 1604 s'havia instal·lat a l'altra banda de la Rambla i que els jesuïtes van demanar de traslladar-la (1680) a una de les torres de la porta de la muralla. Quan la muralla va ser enderrocada a finals del segle XVIII, la font es va mantenir al seu lloc. Les rajoles de ceràmica que recrea l'antiga muralla són obra de Joan Baptista Guivernau i van ser afegides el 1959.
La font de la plaça del Pedró, amb el monument de Santa Eulàlia, és de 1673 i està considerada el monument més antic de la ciutat. La resta de fonts antigues de Barcelona són del segle XIX: Canaletes (en substitució d'una del segle XVI), Sant Pere de les Puel·les, la del Vell (plaça del Teatre, enderrocada el 1877), carrer Nou de la Rambla, plaça del Rei (desapareguda entre 1931 i 1934 durant la reforma de la plaça) i un llarg etcètera que s'escapa a la nostra intenció.
Les fonts gòtiques, però, es concentraven a l’àrea més central de la ciutat. L’aigua es distribuïa també a algunes institucions hospitalàries i religioses, i a un nombre reduït de cases privilegiades i edificis civils, com la Llotja, on es va fer arribar l’aigua el 1402 substituint l’aigua de pou. Els barris més densos i actius de la ciutat eren els menys servits. Les escasseses recurrents van ser l’estímul de noves iniciatives per assegurar i ampliar l’aprovisionament. Durant els tres segles següents, la conservació i l’ampliació de fonts i mines van ser una preocupació constant dels consellers, que designaven un mestre de les fonts com a responsable de les mines, les conduccions, les fonts i l’evacuació. Aquest és el càrrec que va ostentar Francesc Socies, l'autor del monumental Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), que ens ha servir per fer aquest breu resum per la història de l'aigua de boca a la ciutat.
Notes:
(1) Per a l'abastament d'aigua a Barcelona a partir del segle XIX:
Guàrdia, Manuel (ed.). La revolució de l'aigua a Barcelona. De la ciutat oreindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - MUHBA, 2011.
Martín Pascual, Manel. El Rec Comtal (1822-1879). La lluita per l'aigua a la Barcelona del segle XIX. Barcelona: Editorial Dalmau, 1999.
Martín Pascual, Manel. Barcelona: aigua i ciutat. L'abastament d'aigua entre les dues exposicions (1888-1929). Barcelona: Marcial Pons Editorial, 2009.


Ciutat vella "Carrer Basea 1908 (Casa Palacio de Serrallonga)"

Carrer Basea 1908 (Casa Palacio de Serrallonga)



Carrer Basea 1908 (Casa Palacio de Serrallonga)

Passejant per l'encisador barri del Born no és estrany que us topeu amb el carrer Basea. Actualment és un petit carreró que travessa el carrer de l'Argentaria i que no té res d'especial, de fet, el que més pot cridar l'atenció és el local d'una cadena de pinxos bascs que podem trobar a la seva cantonada. Però anys enredera, pels nostres besavis, aquest carrer era el més típic, interessant i amb més caràcter de tota Barcelona. Començava a la Plaça de l'Àngel i després de fer un gran nombre de giragonses anava a parar al carrer de l'Argenteria. Era un carrer habitat per gent important, i no era estrany trobar-ne palaus, cases o castells. Lamentablement, la major part d'aquest emblemàtic carrer va desaparèixer a l'obrir la Via Laietana. Actualment només queden dos trossos, el tros final que fa cantonada amb el carrer de l'Argenteria i el tros inicial, que s'anomena Sots-tinent Navarro i que està al tocar de la Plaça de l'Àngel.
Foto arxiu fotografic de Barcelona.